Dia 3

Aquest migdia l’he trucat. Pel seu to vaig pensar que estava amoïnat.


-Ahir van fer una festa per l’aniversari de ma filla.

-Home, ¡felicitats! - vaig dir.

-Mmmm.

-Què passa, que no t’agrada tenir molts nens a casa teva o què?

-No és això, mentre tinguin menjar i joguines a dojo no cal patir.

-Llavors?

Així és ell, n’has de treure la informació amb cullereta.

-Res, una desgràcia.

Em va espantar. Imaginava un accident, una escena de baralles i plors...

- A la meva filla li han regalat una Barbie!

-I què?

-Sembla que no entens res!

Això era veritat, no esbrinava quin problema hi havia en tenir una nina.

-No és ‘una’ nina qualsevol! Sempre hem evitat comprar-li coses d’aquestes.

Suposo que l’expressió “coses d’aquestes”volia dir joguines comunes i tradicionalistes.

-I no l’heu comprada vosaltres. Però no pots prohibir que les seves amigues ho facin.

Va remugar durant un parell de minuts. Es queixava de l’entorn i dels “estereotips” de tota mena i d’un munt de coses més.

-No volem que els nostres fills perpetuïn aquest tòpics.

-D’acord, noi. Però tu jugaves a futbol quan eres jovenet i no ets precisament un masclista d’aquests que tant et preocupen

-Ja, i la meva companya també va tenir aquesta nina...

No vaig treure res clar d’aquesta qüestió. Llevat que la seva oposició a aquest tipus d’interferències a l’educació que donen als seus petits obeeixi a d’altres raons que no pas les conscients. Es pot triar i estar convençut de les seves opcions en la mesura que es té una creença honrada. Ja saben, intentar fer les coses de la millor manera per a tothom. Però... el però és important. És just amb ells? Fas el que deus o únicament el que vols? No ets en realitat un egoista?



-I perquè –li vaig dir finalment- no confies una miqueta en ella?

- No puc fer una altra cosa, oi?. Vaig començar a riure.