Dia 1

El que escriuré aquí és mentida. Bé, potser exagero. Diguem-ne que escriuré coses que en realitat no sé, perquè no em passen a mi si no a un altre. I aquest altre tampoc sap que escriuré tot allò que ell m’explica. Dit així, tot això plegat pot semblar una mica roí.


Intentaré explicar-me millor. No pels que em puguin llegir, no els dec res de sinceritat, si no per posar una mica d’ordre dins meu. O si voleu, per justificar-me davant mi mateix. Tinc un amic des de fa anys. Dit això cal afegir que en realitat no el conec gaire i sospito que ell tampoc no em coneix a mi. Res de l’altre món en tot cas. Aquestes coses resulten molt comunes encara que ens entestem a negar la evidència. Cóm i quan van coincidir no té cap importància per aquesta història. Tampoc no la té el fet que ens va endur a tractar-nos com amics. Val a dir, però, que el nostre tracte ha estat ininterromput . Les nostres converses i visites han estat diàries. Hem assistit als esdeveniments personals de l’altre; sense necessitat de parlar hem compartit la nostra intimitat.

Fa poc, però, ha marxat. Físicament, vull dir. Per motius estrictament laborals i personals ha mudat la seva residència a un altre país. Encara que no n’havia parlat molt del tema –al menys en públic, almenys amb mi- em consta que no va ser una decisió sobtada. No em va sorprendre doncs, ni el moment triat per anar-se’n –tot tornant d’unes vacances- ni la normalitat amb la qual es va crear una nova vida allunyat de tot allò que havia estat el seu entorn. “Bé –li vaig dir sense cap intenció d’acomiadar-me- em reservo uns minuts per xerrar amb tu, ni que sigui escrivint-nos. Tens la meva adreça a Internet”. Mai no havia vist el meu amic mirar-me d’aquella manera. “Ja saps que jo no en faig servir, d’ordinadors” va respondre. “Llavors?” vaig interrogar. “Et truco jo, com sempre” .

Suposo que no me’l vaig arribar a creure. Em sentia torbat e incòmode alhora. Durant els dies immediatament posteriors a la seva marxa no vaig voler pensar em el tema. En realitat no volia pensar que el meu amic havia decidit trencar amb la seva vida i que jo formava part d’aquest trencament. I no volia convertir aquesta sospita en un pensament conscient. Pur egoisme per la meva banda.

Dies després de marxar, però, em va trucar. Com sempre feia. Per telèfon tot va resultar familiar. Vam reprendre una de les converses habituals allà on sempre la havíem deixat. Al cap d’una estona li vaig preguntar, un xic sorprès i un xic irritat si no pensava explicar-me res sobre la seva nova vida. “Jo sóc el de sempre, únicament han canviat els meus accidents”. Vaig poder intuir un somriure burleta allà a la distància. “Doncs explica’m res sobre els teus accidents si més no perquè els meus s’han reduït una mica, no creus?” . Confessar que el trobava a faltar hauria estat més fàcil però molt menys elegant. Desprès d’un silenci vam quedar que em trucaria cada setmana per explicar-me “ la seva nova vida”. “O truca tu per satisfer la teva curiositat, quan vulguis”.

He decidit escriure aquí tot allò que parlem. És una manera de fer meva un altre cop la seva vida. Ho trobo just. Sé que ell no llegirà res del que publiqui aquí. Però sé que no el preocupa gens si les seves paraules són transcrites i fetes públiques. Ni tan sols si no són exactament com les va dir. Ell em parlarà i jo em convertiré en propietari de cadascuna de les seves paraules i de les seves intencions. Com ell de les meves. I com els meus impossibles lectors s’apropiaran de totes aquestes paraules per convertir-les en unes altres mentides.